Marcel Proust, A la recerca del temps perdut.

“I de cop i volta el record m'ha aparegut. Aquest gust era del bocinet de magdalena que el diumenje dematí a Combray, quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, la tia Léonie m'oferia després d'haver-lo sucat en la seva infusió de té o de til·la . La vista de la magdalena no m'havia recordat res abans d'haver-la tastada; potser perquè, havent-ne vist sovint després, sense menjar-ne, sobre els taulells dels pastissers, la seva imatge havia abandonat aquests dies de Combray per lligar.se amb altres més recents; potser perquè, d'aquests records abandonats tan de temps defora de la memòria, no en sobreviviria res, tot s'havia disgregat; les formes abolides o endormiscades havien perdut força la força d'expansió que els hauria permès d'assolir la consciència. Però quan, d'un vell passat, no en sobreviu res, després de la destrucció de les coses, soles, més fidels, l'olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva gota quasi impalpable, l'edifici immens del record.”